|
|
|
La construcció
d'una frontera
La derrota prop de Poitiers, l'any 732, marca l'inici d'una ofensiva de l'Imperi
carolingi contra al-Àndalus. Amb l'entrega voluntària de Girona (785),
els francs ocuparen fàcilment l'Urgell, la Cerdanya i el nord del Pallars
i de la Ribagorça. La darrera embranzida franca es produí l'any 801,
amb la conquesta de Barcelona. D'aquesta manera va quedar establerta una terra fronterera
entre l'Imperi carolingi i al-Àndalus que perdurà fins al segle XI.
Els francs van organitzar el territori ocupat en districtes administratius anomenats
comtats, al capdavant dels quals hi havia el comte, amb funcions administratives,
militars, policials i judicials.
Durant l'emirat (756-927) i el califat (929-1008), al-Àndalus estava dividit
en cores, al front de les quals hi havia un walí o governador que era designat
des de Còrdova. La cora estava dividida en districtes, des dels quals s'organitzava
la política tributària i la gestió del territori.
Com a país fronterer que era, tenia tres circumscripcions militars ๓les marques
(tugur)๓, al front de les quals hi havia un qaid o cap militar del qual en depenien
al seu torn els governadors dels districtes. La Marca Superior (al-Tagr al-'ala),
la més septentrional del territori andalusí, tenia per capital Saragossa
i estava formada pels districtes de Tortosa, Tarragona, Lleida, Barbitanyia, Osca,
Saragossa, Tudela, Calataiud i Barusa. |
|
Més
informació:
